Llengües

El Català 

 Llengua romànica de la branca occidental.  Té dos varietats dialectals fonamentals: l'oriental i l'occidental, contenen diferències lèxiques, fonètiques i gramaticals.

ON ES PARLA:

Andorra, Espanya (Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i la Franja occidental d'Aragó) , França (Catalunya del Nord) i Itàlia (la ciutat d'Alguer en l'illa de Sardenya).

ELS DIALECTES:

 CATALÀ ORIENTAL

- Rossellonès (o català septentrional)

- Central = septentrional de transició, salat, xipella,

barceloní, tarragoní

- Balear = mallorquí, menorquí i eivissenc

- Alguerès

CATALÀ OCCIDENTAL

- Nord-occidental = ribagorçà, pallarès, tortosí

- Valencià = septentrional, central o apitxat.

CATALÀ ORIENTAL:

-Neutralització A i E en [ə] 

-Neutralització O àtona en [u] 

-Article salat: ES i SA (en balear)

-Primera persona singular del present d'indicatiu: canto, canti, cant.

LÈXIC:

Escombra- Granera; Avi- Iaio; Al. lot (balear

CATALÀ OCCIDENTAL:

-Distinció de A i E en  [ə] 

-Conservació de O àtona.

- Article EL i LO.

-Primera persona singular del present d'indicatiu: canto, cante.

LÈXIC

Arena-Sorra; Meua-Meva: Espill-Mirall

SEMBLANCES AMB ALTRES LLENGÜES:

 actually en anglès i actualment en català

constipated i constipat, 

Francés

El Francés és una llengua romànica. Va nàixer entre els segles VI i IX. És una llengua parlada per unes 300 milions de persones  Es parla principalment a França, al sud de Bèlgica, a l'oest de Suïssa, a Luxemburg i a la Vall d'Aosta (una part 

d'Itàlia). També en antigues colònies franceses com Quebec (Canadà), Haití (Carib), Senegal (Àfrica), etc. i inclús és oficial en al menys un país de cada un dels cinc continents (Europa, Àsia, Oceania, Àfrica i Amèrica).

El francés té 26 lletres, 37 fonemes i 130 grafemes. Els grafemes són la representació d'un so en la escriptura i en francés tenen per regla que un fonema es pot representar per diferents tipus de grafemes. En total hi ha 19 vocals en francés. quatre nasals i suposen un vertader problema ja que no hi ha cap altra llengua amb tantes vocals nassals Per als espanyols, el fet que tinga tantes semblances léxiques el facilita però respecte a la pronunciació, podríem dir que és més difícil que el anglés i si et costa pronunciar en altres llenües, en francés en tinndràs prou complicaciones.

transcripción fonética 




Italià 

• Prové del llatí vulgar
• Els primers escrits daten dels S.VII-VIII
  es parla a: Suïssa, Malta,Vaticà, San Marino, Itàlia, UE, Croàcia i Eslovènia.
  Dialectes:
  Zona Nord: Franco-Provenzale, Provenzale, Veneto, Friulano.
  Zona central: Toscano, Mediano, Meridionale Intermedio
  Zona Sud: Meridionale Estremo
  Illes: Logudorese-Campidanese, Meridionale Intermedio, Ladino
  
  
  Característiques:
  • G + a,o, u o he, hi -> G de gat
  • G + e o -> sh amb vibració de les cordes vocals
  • Gli -> Ll en la paraula lluvia del castellà
  • Gn -> Ny
  • Sc +i, e -> sh de show
  • C + a, o, u, he, hi -> K
  • C + e, i -> tx de cotxe
  
  
  Semblances 
  
  

  • Come sta?-> Com estàs?-> ¿Cómo estás?
  • Parla italiano?-> Para italià?-> ¿Habla italiano?
  • D ´accordo-> D ácord-> De acuerdo
    EUSKERA:

    
    

    DISTRIBUCIÓ GEOGRAFICA:

    l'èukera és parlat en les tres províncies del País Basc (Álava, Biscaia i Guipúscoa) , així com també en part de la Comunitat Foral de Navarra i en l'enclavament de Treviño (Castella i Lleó) .

    
    

    -Dins de França l'èuskera és parlat en els territoris de Labort, Baixa Navarra i Sola,

    
    

    
    

    CARACTERÍSTIQUES:

    FONÈTIQUES.

    les síl.labes sordes, mentres que l'espanyol distingix una fricativa  /s/ i el francés dos , l'èuscar distingix tres: dorsoalveolar, apicoalveolar i prepalatal a més de les africades corresponents. No hi ha paraules basques que acaben en m, p, b, d, g, x, h o en j, ni tampoc que comencen amb r, d'esta regla cal exceptuar les de recent adquisició. Quant a les vocals, l'èuscar i l'espanyol compten amb 5 fonemes --encara que en el dialecte de Zuberoa s'empren 6 vocals amb valor fonològic, probablement per influència del gascó i el francés distingix més de 12.

    
    

    MORFOLÒGIQUES.

    - és una llengua aglutinant i disposa de cas ergatiu en la declinació. Els sufixos casuals s'afegeixen a l'últim element del sintagma nominal. A més aquests sufixos arrepleguen informació de l'article, del gènere i del nombre.

    - el verb no sols concorda en nombre i persona amb el subjecte sinó que també ho fa amb l'objecte directe i amb l'objecte indirecte.

    
    

    LEXICOLÒGIQUES

    paraules o expresions utilitzades molt a l'euskera:

    Gracias            Eskerrik asko

    Hola               Kaixo

    Adiós                Agur

    Padre           Aita

    Madre           Ama

    
    

    GALAICO-PORTUGUÉS

    
    

    Treball de grup.Part 1

    
    

    
    

    
    

    El gallego-portugués es parla en diferents llocs de tot el mon:

    • A la península Ibérica es parla a Galicia i al país de Portugal (95%).
    • A Sudamérica es parla el portugués al país de Brasil (95%).
    • A África es parla gallego-portugués als països de Angola(75%)
    • i Mozambique(50%).També es parla a Guinea (60%)i a les illes de Cape Verde (95%).
    • A Asia també es parla gallego-portugués a Indonesia.
    • A Santo Tomé i príncipe es parla el 95%.
    • També la parlen a Timor Oriental y Macao (20%)

    
    

    • 

    
    

    
    

    
    

    
    

    
    

    
    

    
    

    Vocalisme

    Front al gallec actual, però no del portugués, el vocalisme medieval presentava com a característica més destacada l'existència de vocals nasals, producte de la pèrdua de una /n/ intervocàlica: lanam > lãa.

    Front al gallec actual, eran bisilàbics molts grups vocàlics que en el gallec de hui constitueixen una síl·laba(ve-er por ver).

    
    

    
    

    
    

    
    

    Consonantisme

    existencia de tres pars de sibilantes que han evolucionat de forma distinta en portugués i en gallec

    tendir a simplificar de formes distintes el complex sistema de sibilants medieval, el portugués, es va decantar per l'eliminació de la difereciació quant al punt d'articulació tal com les variants hispanoamericanes i andaluses de l'espanyol, mentres el gallec es va decidir per l'eliminació de l'oposició en la sonoritat."

    Algunes consonants com ñ en gallec s'escriu nh i tambe ll s'escriu lh

    
    

    diferències ortogràfiques 

    

    

    Paraules semblants amb el galaico-portuges

      valencià:                           galaico-portugués

                                              dent                                            dente

                                                flor                                              flor

                                                llet                                              leite

                                               ungla                                            unha

                                               vent                                            vento

    
    

    
    

    l`alemany

    L’alemany es parla a Europa Central, i és llengua oficial de Alemanya, Austria i Bèlgica, així com a Suïssa, Liechestein i parts de Brasil i Polonia.

    
    

    
    

    el baix alemany, al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per la línia de Benrath. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany.

    
    

    • "Si la paraula té prefix cal accentuar la primera síl·laba de l'arrel de la paraula. Ex: en 'gefahren' s'hauria d'accentuar '-fa-' ja que 'ge-' és un prefix. Els verbs que acaben en '-ieren' s'accentuen en la seua última síl·laba. Ex: 'Studieren'.

    
    

    • Els substantius que acaben en '-ie' o '-ion' també cal accentuar-los en la seua última síl·laba. Ex: 'Datei', 'Nation'. En les paraules compostes (com 'Obstgarten') i d'origen estranger (com 'Protokoll') les regles d'accentuació varien segons el cas."

    
    

    • La 'ä' té un so que podríem ubicar a mitjan camí entre la 'a' i la 'e'. Ex: 'Ächten'. La 'ö' està a mitjan camí entre la 'o' i la 'e'. Per a pronunciar-la correctament has de posar la boca com si anares a vocalitzar 'o' però dir 'e'. Ex: 'Hören'."

    
    

    • La 'ü' i més rara de totes. Es vocalitza posant la boca en forma de 'u' però dient una lleu 'i'. I ara és quan et preguntes per què els alemanys es compliquen tanto... Ex: 'Übung'."

    
    

    "Ei' es vocalitza 'ai'. Ex: 'Bei' - 'Bai'. 'Eu' sona com 'oi'. Atenció perquè en moltes paraules trobaràs estes dos vocals juntes però en síl·labes distintes (com en 'Mu-se-um') . Ex: 'Euro' - 'Oiro'.

    'Ie' es pronuncia com una 'i' llarga. Ex: 'Spiel' - 'Spiil'.

    I finalment has de saber que 'äu' també es vocalitza com 'oi'. Ex: 'Häuser' - 'Hoiser'.

    • Si hi ha un diftong ('Euro') , la vocal està duplicada ('Staat') o es troba precedida per la lletra 'h' ('Uhr') la síl·laba serà llarga. Si conté una sola vocal i és precedida per dos consonants serà una síl·laba curta ('Suppe')

    
    

    • La forma 'sch-' sona com una "s silbante" (així que saca el parlant de pársel que portes dins) ; així com quan la 's' precedix a les lletres 't' i 'p'. Ex: 'Schwein', 'Spanien'...

    
    

    • Per rar que parega la forma 'ss' (que no seguretat social) es vocalitza com una 's' qualsevol. Això sí, provoca que la vocal anterior siga sempre curta.

    
    

    
    

    
    

    auto - auto

    alkohol - alcohol

    ballon - balón

    delfin - delfín

    kilo - kilo

    
    

    l`anglés

    
    

    "L'anglés és una llengua germànica occidental originada dels dialectes anglofrisios portats a Britània pels invasors germànics des d'unes quantes parts del que ara és el nord-oest d'Alemanya, sud de Dinamarca i el nord dels Països Baixos."

    
    

    
    

    Els anglesos eren un poble germànic provinent d'Angeln, a Schleswig, que durant el segle V s'establí a l'Ànglia de l'Est, Mèrcia i Nortúmbria, a l'est de l'illa de Gran Bretanya. Les parts meridional i oriental de l'illa foren anomenades posteriorment Engla-lond (en anglès antic, 'terra dels angles'), doncs Anglaterra.

    després de la invasió de la Gran Bretanya, els angles es van dividir i van fundar els regnes de "Nord Angelnen" (Nortúmbria), "Ost Angelnen" (Anglia de l'Est), i "Mittlere Angelnen" (Mèrcia). Gràcies a la influència dels saxons, les tribus van ser anomenades "anglosaxones" pels normands. Hi ha una regió al Regne Unit que encara és coneguda com a "Ànglia de l'Est".

    
    

    
    

    

    
    

    Com a primera llengua:    

    Regne Unit Nova Zelanda

    Irlanda Estats Units

    Austràlia Canadà

    
    

    Llengües Asiàtiques

    
    

    
    

    Principals llengues asiàtiques:

    La macrofamília fuyu és una macrofamília de llengües hipotètica conformada pel coreà i les llengües japòniques.

    La macrofamília àustrica que inclouria el japonès, les llengües autronèsies, les llengües tai-kadai i les llengües miao-yao.

    La macrofamília euroasiàtica que inclouria les llengües indoeuropees, les llengües uràliques i les llengües altaiques.

    La macrofamília nostràtica que inclouria la macrofamília euroasiàtica anterior així com a les llengües dravídiques, les llengües afroasiàtiques i les llengües kartvelianes.

    La macrofamília dené-caucàsica o sinocaucàsica que vincula les llengües sinotibetanes, amb les llengües caucàsiques septentrionals.

    La macrofamília uràlico-iucaguirina que proposa que les llengües uràliques i les llengües iucaguirianes estan filogenèticamente emparentades.

    La macrofamília uraloaltaica és una proposta generalment rebutjada encara que alguns lingüistes consideren que hi ha evidència a favor de la seva existència.

    Japonès

    L'idioma japonès o idioma nipó és un idioma de la família de llengües japónicas parlat per més de 130 milions de persones, principalment a les illes de l'arxipèlag del Japó.

    
    

    1.Història del dialecte

    Les variants de l'idioma han estat confirmats des de l'antic Japó, a través del Man'iōshū. Els escrits japonesos més antics coneguts que inclouen dialectes orientals les característiques no van ser heretades pels dialectes moderns a excepció d'algunes parts com l'illa de Hachijo.

    Amb la modernització del japonès a la part tardana del segle XIX, el govern ha promogut l'ús del japonès estàndard la qual cosa ha fet que aquest dialecte no només sigui altament conegut només al Japó sinó també a tot el món.

    L'idioma ha anat canviant al fusionar diversos dialectes i rebre influència d'altres llengües.

    2.Fonología

    

    
    

    
    

    
    

    
    

    3.Gramàtica

    El japonès és una llengua d'estructura aglutinant que combina diversos elements lingüístics en paraules simples. Cada un d'aquests elements té una significació fixa i apta per existir separadament. El japonès és gairebé exclusivament sufijante, amb molt pocs prefixos, com per exemple, els honorífics o- (お), go- (ご), de manera que els únics processos per a la formació de paraules són la composició i la derivació mitjançant sufixos.

    
    

    CATALÀ OCCIDENTAL

    1.     SITUACIÓ GEOGRÀFICA

    Es el conjunt de dialectes del català parlats a l'oest de Catalunya (quasi la província sencera de Lleida, oest de Tarragona i Terres de l'Ebre), a la Franja, a Andorra i al País Valencià. La característica més notant d'aquests dialectes, a diferència dels del català oriental amb el que es contraposa, és la d'absència de neutralització en vocals àtones.

       2. CARACTERÍSTIQUES  

    2.1 Característiques Morfològiques:

    ·        Manteniment del so [w] en els possesius (meua, teua, seua).

    ·        La x inicial o post-consonántica en [ʧ] (excepció Xàtiva, Xixona donde se realiza [ʃ]).

    ·        Verbs incoatius en -ix, -ixen, -isca, etc.

    ·        Cert manteniment de la nasal en els plurals d’antics proparoxítons acabats en -n (hòmens, jóvens).

    ·        Certa presència de [j] davant  palatal sorda en el dígraf -ix-.

    ·        El pronomb feble ens/-nos es converteix en mos en totes les posicions.

    2.2 Característiques fonètiques:

    A més de la no reducció del sistema vocàlic àton, el major tret que diferencia el català occidental de l'oriental és que les e provinents de les Ē (e llarga) e Ǐ (i breu) tòniques del llatí es pronuncien com [e] (e tancada).

    2.3 Característiques lèxiques:

    Com en tots els idiomes, en català hi ha localismes, i alguns presenten una distribució que reflexa més o menys la divisió entre els dos conjunts dialectals. Algunes de les paraules propies del català occidental:

    ·        Granera per escombra

    ·        Xiquet per nen

    ·        Espill per mirall

    ·        Palometa/paloma per papallona

    ·        Corder per xai

    ·        Melic per llombrígol

    ·        Pigota per verola

    3. DIALECTES

    ·        Nord-occidental

    o   Pallarès

    o   Ribagorçà

    §  Benasquès (parlar de transició a l'aragonès)

    o   Lleidatà

    ·        Valencià de transició o Català Tortosí

    ·        Valencià

    o   Castellonenc

    o   Apitxat

    o   Meridional

    o   Alacantí

    3.1 Nord-Occidental

    El català noroccidental, també cridat occidental, és la varietat de la llengua catalana que es parla en la zona nord-occidental de les regions catalano-parlantes. A vegades es confon amb la denominació de lleidatà, sent este un subdialecte pertanyent a ell.

    Localitazció

    ·        Les comarques occidentals de Catalunya com: L'Alta Ribagorça, el Pallars Jussá, el Pallars Sobirá, l'Alt Urgell

    ·        Les comarques aragoneses que conformen la Franja: La zona oriental de la Ribagorça, La Llitera, el Davall Cinca i el Matarranya.

    ·        SUBDIALECTES

    ·        Pallarès:  és la varietat constitutiva del català al Pallars, amenaçat per la sagnia del despoblament, que destaca pel seu arcaisme afavorit per un evident aïllament geogràfic. És un dels dialectes més conservadors de la llengua catalana.

    ·        Ribagorçà: és un dialecte català constitutiu parlat a les comarques de la Ribagorça (valls dels rius Isàvena i Noguera Ribagorçana) i de la Llitera. Consta de tres dialectes: el ribagorçà central, el ribagorçà oriental i el ribagorçà occidental.

    ·        BENASQUÈS: és el dialecte parlat a l'entorn de Benasc, a la riba alta del riu Éssera, fins a El Run (segons Ballarín). Comparteix alguns trets del ribagorçà i és unparlar de transició entre l'aragonès, el català, i el gascó, però principalment es considera català.

    ·        Lleidatà: és el subdialecte del català que es parla a Lleida i les comarques del seu voltant. Segons les classificacions actuals, el fragatino s'inclou dins del lleidatà.

    3.2  Català Tortosí

    La filiació dialectal ha estat variable. En el primer quart del segle XX diversos autors l'inclouen en el valencià. Posteriorment, autors com Badia, Veny, Alcovel oMoll l'inclouen en el català nord-occidental encara que posant èmfasi en la consideració de parlar de transició, cap al valencià. En canvi, Lluís Gimeno és contrari al caràcter de transició i el considera com el tercer dialecte del català occidental.

    Localitazció:

    Comprèn, grosso modo, el Maestrat, els Ports de Morella (menys Olocau del Rei, de parla castellana), el Matarranya (incloent els municipis catalanòfons del Baix Aragó i Maella, Favara, Faió i Nonasp, del Baix Aragó-Casp), el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d'Ebre.

    3.3 Valencià

    És la denominació històrica i tradicional que rep al País Valencià, i encara que no és oficial també s'anomena així en la comarca del Carxe de la Regió de Múrcia, la mateixa llengua que s'anomena oficialment català a Catalunya, les Illes Balears, la Franja de Ponent, la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer. Té quatre dialectes:

    ·        Castellonenc

    El valencià castellonenc o septentrional és un subdialecte del valencià situat entre el valencià apitxat i el valencià de transició.

    Localitazció:

    Comprén la comarca antiga de la Plana (la Plana Baixa i la Plana Alta fins a Orpesa) el Pla de l'Arc (Torreblanca,Cabanes, Bell-lloc del Pla, Vall d'Alba, La Serra d'en Galceran, Vilafamés i Sant Joan de Moró) i l'Alcalatén

    ·        Apitxat

    És un subdialecte del valencià que es parla en les comarques del Camp de Murviedro, Horta de València, el Camp de Túria i la major part de la Ribera Alta. En esta última subsistix un nucli no apitxat a Catadau i Alfar (província de València) . També es parla en les ciutats de Gandia i Onda.

        Meridional

    És un subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a la Safor, la Costera, la Vall d'Albaida, el Comtat, part de l'Alcoià, la Marina Baixa, La Torre de les Maçanes, la Marina Alta i en lesComarques del Xúquer on no es parla apitxat. La pronunciació vocàlica i consonàntica d'aquesta zona se sol prendre més o menys com a estàndard del valencià.

        Alacantí

    És el subdialecte del valencià que es parla al País Valencià, concretament a les Comarques del Sud, excepte la Marina Baixa i la població de La Torre de les Maçanes, i a part de l'Alcoià. És un subdialecte que presenta un alt grau de castellanismes i alhora, per contra, un alt grau d'arcaismes

    Alacantí

    
    

    Ès parla a les  comarques del sud de la línia Biar-Busot, les Valls del Vinalopó, l'Alacantí, el Baix Vinalop i el Carche, comparteixen els trets del meridional però a més en presenten d'altres que caracteritzen la parla dels seus habitants d'una manera especial.

    
    

    Característiques fonètiques, morfològiques i lèxiques.

    • Pèrdua de qualsevol /d/ intervocàlica: boda, roda, poder i seda es pronuncien /boa/, /roa/, /poer/ i /sea/.
    • Pèrdua de la /s/ intervocàlica en paraules terminades en -esa: vellea (vellesa), fortalea (fortalesa), altea (altesa).
    • El diftong /ou/ tendeix a obrir-se fins a aplegar al diftong /au/: bou i nou es pronuncien /bau/, /nau/.
    • No és pronuncia la /i/ del dígraf «ix», tal com ocorre en el català oriental.
    • Ús de la forma ha hi en el verb haver-hi, en lloc de hi ha.

    
    

    • Utilització de l'adverbi aquí en comptes de ací i del pronom astò en comptes d’açò.

    
    

    Existeix un grau bastant alt de castellanismes, més que la resta de subdialectes: hay per hi ha, llimpiar per llavar ,sacar per traure, assul per blau, niebla per boira, mueble per moble..

    
    

    Semblances amb altres llengües.

    Castellà: traure (sacar)  cantar (cantar)  feo (lleig)

    Francès: poma (pomme)  llibre (livre) llit (lit)

    Italia: gracies  (grazie)  mòbil (mobile)

    Portuguès: fill (filho)  peu (pé) mel (mel)

    
    

    
    

    
    

    Llengües d'Àfrica

    Després d'obtenir la independència, molts països africans , van triar una llengua per ser usada pel govern i en l'educació. Però, en anys recents, han començat a preocupar-se per la conservació de les llengües minoritàries.

    Al llarg de la història del continent africà, les llengües han estat en contacte a i han estat molt nombrosos els casos d'interinfluencia .

    -Àrab-

    1.Situació geogràfica:

    el parlen un total de 290 milions de persones en africa

    2.Característiques

    Fonètica i fonologia: L'àrab empra un sistema d'escriptura propi que s'escriu de dreta a esquerra, tot unint les lletres entre si.

    En llengua àrab,existeixen 9 tipus de formes verbals i  no existeixen les lletres majúscules (en la segona dècada del segle XX es proposà d'introduir-les, però no foren acceptades). Atès que els noms propis àrabs solen tenir un significat, per tal d'evitar confusions, aquests es mostren, de vegades, tancats entre parèntesis o cometes.

    3.Semblances amb altres llengües.

    -L'àrab ha incorporat  els signes de puntuació de les llengües europees: el punt, la coma (،), el punt i coma (؛), la interrogació (؟), etc. Els punts suspensius solen ser dos (en lloc de tres).

    -Existeix un important patrimoni d'origen àrab en Espanya, trobem paraules d'origen àrab en tots els camps.A més hi ha molts topónims d'origen àrab (Guadiana, Guadalquivir, Alhambra...) y no pocs antropónims (Guadalupe, Fátima, Almudena, Ismael...). ---  --Morfológicament aportaren el sufixe -í (andalusí, ceutí).

    -Els nombres arábics es començaren a utilitzar  al nord d'África, ya teníen la seua forma actual, van ser adoptats a Europa en la Edat Mitjana. También es deu la transmisió de vocablos matemátics d'influencia árab com álgebra, algorítmo, zero...

    
    

    -AFRIKAANS-

    1.Situació geogràfica:

    ES PARLA AL SUDÀFRICA,

    Amb 6.500.000 (un 12,2%), dels cuals 1.000.000 també parlen anglés.

    

    Les zones de parlants de afrikáans principals son les provincies de Cabo del Norte y del Cabo Occidental.

    2.Característiques

    Fonètica i fonologia:  

    L'ortografia reflecteix una llengua més fonètica i simple, i moltes consonants són eliminades

    L'idioma afrikaans utilitza el mateix alfabet que idiomes com l'anglès, l'espanyol o l'alemany. No obstant això, hi ha notables diferències com els diacrítics en lletres com "ê", mentre que algunes lletres, com "c" hi ha, però no són usades freqüentment.

    Com En anglès, els noms en afrikaans no tenen gènere gramatical, però hi ha una distinció entre les formes de singular i plural. Les paraules en anglès són utilitzades com una guia. No obstant això, l'idioma afrikaans conté elements fonètics en la seua pronunciació que no existeixen en anglès. Una de les millors maneres d'aprendre és escoltar parlants natius